Nom comú: cuca de llum, lluerna europea
Nom científic: Lampyris noctiluca
Sóc un escarabat molt especial, brillo a la nit! A casa meva hi ha una gran diferència entre mascles i femelles. Els mascles volen, tenen ales i són més petits, mentre que nosaltres, les femelles, no tenim ales i ens assemblem més a una eruga. Però… atenció! Som les femelles les que lluïm com petites estrelles entre l’herba al vespre. Aquesta llum natural, la bioluminescència, la fem servir per cridar l’atenció dels mascles quan arriba el moment de trobar parella. Aquesta llum és possible gràcies a una reacció química molt eficient, sense calor, que es produeix al final del meu abdomen.
Un cop m’he aparellat, ponc entre 50 i 100 ous en llocs humits i després em moro. Els ous, petits i groguencs, triguen entre dues i sis setmanes en obrir-se, segons la temperatura. De cada ou en surt una larva molt semblant a mi, però amb punts luminescents a l’esquena. Per menjar caço bavoses i cargols, tot i que són molt més grossos! Els injecto un líquid tòxic que els paralitza i després me’ls menja lentament.
Quan arriba el fred, les larves s’amaguen sota pedres o entre la fullaraca per passar l’hivern. A la primavera surten de nou, fins que es transformen en adults. Les adultes no mengem, vivim només de les reserves acumulades, i després de reproduir-nos tanquem el cicle.
Per desgràcia, cada vegada som menys. La contaminació lumínica fa que molts mascles no ens trobin, i això posa en risc la nostra espècie.
